Joan Oró
26 d’octubre de 1923 – 3 de setembre de 2004
Joan Oró, ha estat el científic català més universal.
Joan Oró, biòleg, bioquímic, ha estat, sens dubte, un dels científics més importants del segle. El seu treball de recerca el va conduïr, entre altres, al descobriment de l’adenina, un dels compostos que formen part de les proteïnes i dels àcids nucleics, i que determinen les característiques hereditàries de tot ser viu.
Aquest lleidatà genuí, fill de forner, professió a la qual va col-laborar mentre estudiava, estava embadalit, des de jovenet, mirant el cel, intentant esbrinar què hi havia allà dalt tot preguntant-se: qui som, d’on venim, on anem. Incansable i apassionat, Joan Oró era un filòsof de la vida, senzill, tendre, exigent, un gran pedagog que estimava la nostra terra, però agraït amb aquella que el va acollir i li va permetre d’entrar en el mon del coneixement: Houston, Texas.
Sovint recordava que després d’estudiar Ciències Químiques va escriure a 50 Universitats americanes una mateixa carta demanant plaça i que sis el van contestar oferint-li ensenyament gratuït. Va optar per una de Houston i s’hi va trasl-ladar l’agost de 1952. Allà va dur a terme investigacions respecte l’origen de la vida i de si aquesta és possible en altres planetes. Va participar, amb la NASA, en el grup de treball que va permetre enviar el primer home a la lluna a finals dels anys seixanta, experiència fascinant per aquell home interessat en l’espai. Aquella relació cosmonàutica va durar trenta anys.
El preocupava el mal ús que fem de la Natura, de la mala relació entre els homes-dones que poblem el món, el futur incert que ens espera.
En diferents ocasions deia haver arribat a tres conclusions ètiques:
1) si provenim de molècules senzilles, ens hauríem de considerar senzills, humils;
2) si partim d’un tronc comú procedent d’Àfrica, vol dir que la nostra família és comuna, per tant, hem de sentir-nos fraternals, solidaris;
3) si hem anat a la lluna, des d’on la terra es veu com una petita boleta blava perduda a l’espai interplanetari, equival a pensar que no hi ha altre lloc on anar i això ens obliga a la cooperació, a la humilitat, a la solidaritat, a defensar uns principis ètics.
Estava d’acord en afirmar que si la gent fos més educada i conegués millor el món en que vivim, faria que la vida i la relació humana tinguessin altres maneres, que la Pau i la concòrdia, regnarien entre els homes. Però que si continuem en la ignorància, en aquest afany de domini d’uns per damunt dels altres, estem abocats a un mal final per a la nostra espècie. Perquè les espècies, afirmava, no duren gaire i, amb la nostra manera d’actuar, ajudarem a que la nostra sigui menys perdurable.
Joan Oró, gràcies per haver estat com eres i no haver claudicat mai dels teus principis. Des del nostre IES, volem ser portadors d’aquests valors eterns que ens has transmès.
